Hola rata, fa molts dies que no t'escric, i la veritat que ho trobo molt a faltar. Els dies pasen i tu no hi ets, no hi ets com abans, fisicament, per tocar-te, abraçar-te, com et trobem a faltar Marc, es increible. La gent et diu, Rosa que ja fa 1 any, has de tirar endevant, la vida segueix, i tenen raò, però ells no saben lo buit que et trobes quan et passa una cosa com aquesta, no s'ho poden inmaginar.
Mare meva el que donaría per tornar-te a tindre al meu costat. Quan projectes Marc que ens han quedat penjats. Com serà la meva vida sense tu, es que no m'he la puc inmaginar, estic perduda, no se que he de fer, no se quin camí he de seguir a aquesta vida. L'únic que ser es que he de viure, x que tu vols que ho fagi, per tu per l'Alex i per el papa, però que difícil s'en fa tot.
Ara mateix marxaría d'Andorra, m'ho vendria tot, no pas per oblidar-te, no , ni molt menys, jo et recordare tota la vida. Ho faria per poder viure, fen alguna cosa que m'omplis mes que ara, ajudant a la gent que ho necessiten, i pensant cada minut amb tu, se que et tinc al meu costat per donar-me forçes a tirar endevant fins que ens retrobem, per que el que si que en aquest 14 mesos he aprés, és que la mort física existeix però la espiritual no, i aixó vol dir que un dia, nosé si et podrè abraçar, però si que et veure, x que em vindràs a esperar, ho tinc claríssim Marc.
Marc sempre estarem junts....T'estimo...........
La mama.
Jo voldria aportar, dir-te, si em permets Rosa que, tot el que expliques és molt sensat, fins a tal punt que, no ets l’única persona que ho veu i pensa així com tu expresses, ja que des del cor és de d’on es veu expressat.
ResponEliminaEl que si cal és el coratge d’emprendre el viatge que l’ànima sent vol iniciar, perquè sempre hi ha el dubte, enmig de la mal creguda i interpretada ‘bogeria’, del què diran els demés davant del que es considera què fers o actuacions anormals, del que s’hauria de fer, com s’hauria de procedir per a considerar que està ben vist pels demés...a la nostra societat.
Al capdavall es tracta d’ubicar el sentiment que s’ha generat, i d’integrar l’emoció i la pèrdua física del ser que ha canviat d’estat 1, després d’haver interpretat el seu paper a l’entreacte pertinent en l’escena del teatre de la vida, tenint en compta tot el que ens ha vingut a aportar i ensenyar...recursos necessaris per al nostre camí i tarannà, que sense aquests aports i experiències no podríem evolucionar, ja que des del punt de vista de la falsedat de lo aparentment real, (lo irreal), però que per a nosaltres és considerat lo real, la percepció de la nostra ment no pot ser una altra que la estandarditzada per similitud i imitació de l’engròs de la societat i que hem incorporat com a real i adoptat a la nostra creença d’una manera inconscient, coartant així la nostra llibertat genuïna deixant-nos descol•locats...davant la ‘veritat’.
...Quan per ser coherents i amb nosaltres mateixos sensats, ens hem d’adonar que el que ha de prevaldre en primer terme és la nostre autèntica llibertat, la de prendre decisions perquè, l’Univers segueix comptant amb nosaltres, els qui seguim en aquest estat, no estant lluny del nostre cor el timó que ens dicta a cada moment cap on vol anar el veler, el que vol fer la nostra ànima de veritat...
Hem d’abandonar-nos en el confià...malgrat que a primera vista ens sembli anar amb contrarietat, (de lo establert).
Sincerament des del cor..
Un amic, un germà que fa aquest mateix tram del camí, ...no hi ha casualitat
Ricard
1 - Entenent que no morim mai, només canviem d'estat, segons la visió actualment acceptada de l’Univers quàntic...